1. SEXUALITAT FEMENINA
La
sexualitat forma part de les nostres vides;
té un gran impacte en la qualitat de vida, benestar psicològic i en les nostres relacions. Diversos estudis mostren una alta relació entre
satisfacció sexual i qualitat de vida en dones de qualsevol edat.
En ocasions, parlar sobre sexualitat femenina, plaer, desig i altres conceptes, segueix sent un tema tabú. Malgrat això, les estadístiques mostren
percentatges molt elevats de disfuncions sexuals que repercuteixen al benestar psicològic de la dona; també poden arribar a repercutir en la relació de parella, si ni hagués i en d’altres àrees visibles.
S’estima que aproximadament un
11.8% de dones entre els 20 i els 50 anys, presenten alguna alteració sexual. A partir de la menopausa, el deteriorament de la sexualitat sol ser major. Entre els 50 i els 55 anys, un
29.4% (alguns estudis refereixen al voltant d’un 50%) pateixen algun desajustament a nivell sexual.
Les disfuncions sexuals es caracteritzen per una
alteració dels processos habituals del cicle de resposta sexual o per aparició de dolor durant l’intercanvi sexual.
Existeixen diferents motius per a l’aparició d’una disfunció sexual i
intervenen factors orgànics (infeccions vaginals, malalties cròniques, alteracions hormonals, menopausa…) i
psico-socials (estrès, conflictes de parella, apatia, rutina, baixa educació sexual, sentiments de culpa davant del sexe, abusos sexuals…)
Un gran percentatge de dones posposen consultar a un especialista malgrat percebre un deteriorament de la seva sexualitat; diversos estudis revelen que, en la majoria dels casos, aquesta
demora agreuja la disfunció i empitjora la relació de parella.
Per un correcte
diagnòstic i tractament de qualsevol disfunció sexual és necessari:
- Conèixer els factors orgànics que puguin estar influint (a través d’una exploració ginecològica)
- Avaluar la sexualitat a través d’una història psicosexual i qüestionaris específics (elaborat per un psicòleg expert en sexologia)
En molts casos pot ser recomanable un
tractament multidisciplinari, combinant la teràpia psicosexual (sexologia) amb fisioteràpia (fisioteràpia del sòl pèlvic), psicologia clínica, tractament farmacològic/ginecològic (per tractar infeccions, alteracions hormonals, altres malalties…)
Consulti amb el seu ginecòleg o amb un especialista en sexologia tots els dubtes en referencia a la seva sexualitat.
Si vol conèixer més sobre les disfuncions sexuals i el seu
tractament psicosexual consulti l’apartat de sexologia de
Psicoestima’t, especialista en sexualitat femenina i teràpia de parella (http://www.psicoestimat.es/sexologia-tractament/).
Les principals disfuncions sexuals femenines són;
2. Baix desig sexual:
També conegut com desig sexual hipoactiu o Trastorn de l’interès/excitació sexual femení, és una de les
disfuncions sexuals més freqüents en les dones, que està comunament associada a altres disfuncions sexuals i a una elevada repercussió negativa en la relació de parella. Consisteix en una
disminució de l’interès sexual i d’una marcada absència de fantasies o desig per l’activitat sexual; per això la dona tendeix a evitar les relacions sexuals o acaba cedint a les peticions de la seva parella per acontentar el seu desig. En moltes ocasions, la falta de desig sexual comporta
conflictes dins de la parella, que allunyen a la dona i disminueix encara més el seu desig.
Diversos estudis científics han investigat la prevalença d’aquesta disfunció en dones, no obstant, les
dades son molt oscil·lants i variables depenent de l’estudi i del rang d’edat estudiat. S’estima que al voltant d’un
36% de dones presenten un desig sexual alterat, essent edats més rellevants les properes a la menopausa.
Les
principals causes són:
Causes orgàniques:
– Alteració hormonal
– Malalties cròniques
– Fàrmacs (antidepressius, antihipertensius…)
Causes psicològiques i de relació:
– Ansietat, estrès (conflictes diaris relacionats amb la feina, la casa, els fills…)
– Monotonia i rutina sexual
– Conflicte de parella
– Trastorn de l’estat d’ànim
– Altres disfuncions sexuals prèvies
– Alteració de la imatge corporal (no sentir-se atractiva i tenir sentiments negatius cap al propi cos)
– Por a la intimitat
– Pensaments alterats en relació a la sexualitat («haig de practicar més sexe encara que no en tingui ganes», «una altra vegada la meva parella està insistint, aquest cop ho haig de fer…»)
– Sentiments de culpa o rebuig davant les relacions sexuals
– Experiències traumàtiques o abusos
Tractament Sexologia: Baix desig sexual
En primer lloc, s’han de tractar els factors orgànics sempre que sigui possible disminuir els efectes secundaris de la medicació si aquesta fos la causant del deteriorament en la sexualitat. Una vegada controlats o reduïts els factors orgànics, s’ha d’atendre als factors psicològics.
El tractament psicològic dependrà molt del tipus de causa principal que hagi generat el deteriorament de la sexualitat. En general, l’objectiu principal és generar una reaproximació progressiva cap a la pròpia sexualitat i cap a la sexualitat en parella (fantasies, estimulació, carícies…). Malgrat es tracten components diferents, depenent de les característiques de cada cas, el tractament adequat freqüentment hauria d’incloure:
– Psicoeducació sexual (conèixer més sobre la sexualitat, el nostre cos, sobre els mites i idees preconcebudes que solem tenir, sobre les àrees que ens generen més plaer a homes i dones…)
– Entrenament en fantasies i pensaments eròtics
– Ampliar el repertori sexual (conèixer altres estratègies diferents a la penetració amb les que podem aconseguir una major satisfacció sexual i plaer)
– Exercicis de Kegel (aconsegueixen una major identificació i control de la musculatura vaginal i a més incrementen la sensibilitat de la vagina i generen sensacions eròtiques i plaents)
– Entrenament en reestructuració cognitiva (tractar de gestionar aquells pensaments que interfereixen negativament en la meva sexualitat com: «vaig a fer-ho, avui toca…», «no en tinc ganes…»
– Exercicis de jocs eròtics sol o en parella
Altres complements específics podrien ser:
– gestió de l’estrès, tècniques de comunicació i expressivitat amb la parella, millora de l’autoimatge i augment de l’afectivitat amb la parella, entre d’altres.
3. Anorgàsmia
La
incapacitat o retràs persistent per arribar a l’orgasme sol afectar al benestar emocional, autoestima i satisfacció en les relacions. En moltes ocasions una estimulació sexual poc satisfactòria, molt rutinària i poc excitant poden agreujar la disfunció. També
pensaments anticipats negatius durant la relació sexual («no arribaré a l’orgasme, no fa falta seguir intentant-ho…») i una
escassa auto exploració dels nostres òrgans sexuals poden contribuir a l’aparició del problema.
Podem parlar de dos tipus d’anorgàsmia:
Anorgàsmia primària: Quan una dona mai ha experimentat un orgasme; ni mitjançant penetració ni masturbació
Anorgàsmia secundària: Quan la dona ha experimentat l’orgasme en algun moment de la seva vida sexual, però posteriorment ha deixat de sentir-lo o presenta moltes dificultats per arribar-hi.
Sol ser més
prevalent en dones joves, ja que la capacitat orgàsmica femenina augmenta amb l’edat. No obstant això, diversos estudis apunten a que aproximadament entre un
6% i un 11% de dones mai ha experimentat un orgasme i entre un
10% i un 22% arriben de manera irregular. Algunes dones inclús acaben fingint els seus orgasmes en parella, per evitar conflictes o sentiments d’impotència en una relació.
En aquest tipus de disfunció, la majoria de factors causants i mantenidors de l’anorgàsmia son components psicològic.
Possibles causes i factors mantenidors:
– Estimulació genital incorrecta o deficient
– Ansietat o estrès associat a les relacions sexuals
– Baixa educació sexual sobre la estimulació i resposta sexual femenina
– Por a perdre el control
– Pensaments distractors durant l’activitat sexual
– Hipervigilància a factor externs (aparença del propi cos durant l’activitat sexual, buscar elements de comprovació del plaer de l’altre…)
– Dificultats en la relació de parella
Tractament Sexologia: Anorgàsmia
El principal objectiu del tractament per l’anorgàsmia és que la dona ampliï la seva varietat d’estimulació sexual, adquirint un major coneixement sobre la seva anatomia, pensaments i que això li faciliti la seva capacitat d’arribar a l’orgasme.
Els
principals components del tractament són:
–
Psicoeducació sexual ( conèixer més sobre la nostra sexualitat, el nostre cos, sobre els mites i idees preconcebudes que solem tenir, sobre les àrees que ens generen més plaer a dones i homes…)
–
Entrenament en reestructuració cognitiva (tractar de gestionar aquells pensaments que interfereixin negativament en la meva sexualitat)
–
Auto observació i auto exploració del propi cos i dels genitals, localitzant àrees que generin més plaer.
–
Exercicis de Kegel (aconsegueixen una major identificació i control de la musculatura vaginal i a més incrementen la sensibilitat de la vagina i generen sensacions eròtiques i plaents)
–
Focalització sensorial durant l’estimulació
–
Augmentar repertori de fantasies eròtiques
–
Maniobra pont per arribar a l’orgasme durant el coit.
4. Dolor coital (Disparèunia) i Vaginisme
Quan
el dolor reemplaça el plaer durant l’activitat sexual és quan parlem de Disparèunia. Aquest dolor pot aparèixer al moment de la penetració, durant el coit o després de la relació sexual i pot ser experimentat com sensacions de coïssor, dolor punxant… En moltes ocasions el dolor coital ve provocat per una
mala lubricació de la vagina (molt freqüent sobre tot durant la menopausa degut a altres
factors hormonals i psicològics) o per una contracció dels músculs vaginals que dificulta la penetració i acaba provocant dolor (
vaginisme). La dona acaba associant les relacions sexuals al malestar i dolor; no aconsegueixen arribar a l’orgasme, ja que l’intercanvi sexual resulta incòmode i dolorós i per això
sol evitar les relacions.
En canvi, la
contracció involuntària de les parets vaginals davant la penetració és el que es coneix com
vaginisme. Existeixen
diversos nivells de gravetat; hi ha casos en els que no és possible la introducció de cap objecte a la vagina (penis, tampó, espècul ginecològic…) i altres en les que la contracció es produeix únicament en introduir el penis durant l’activitat sexual. Aquesta disfunció sol anar
acompanyada d’un alt sentiment de culpa per part de la dona, en no aconseguir una penetració adequada i en alguns casos també pot derivar a l’aparició de disfuncions sexuals.
Depenent de l’estudi, aproximadament al voltant d’un
5% i un 15% de dones pateixen Disparèunia. El diagnòstic de vaginisme és descrit com menys freqüent, no obstant, en moltes ocasions sol estar solapat i és difícil distingir del de Disparèunia.
Al voltant d’un 70% de les parelles
esperen de mitja entre 1 i 2 anys per consultar aquest tipus de disfunció sexual. Aquesta demora sol agreujar la problemàtica i la interferència en altres àrees de la parella acaba sent major. En ocasions, es decideix consultar finalment per
la impossibilitat de realitzar una adequada exploració ginecològica (sobretot en el cas del vaginisme) o per l’aparició del desig d’embaràs.
Els factors causals de Disparèunia i Vaginisme solen ser molt similars.
El dolor associat a la penetració pot estar causat per diversos
factors orgànics:
– Escassa lubricació (generada per molts motius: joc sexual previ a la penetració insuficient, baixos nivells d’excitació, menopausa, efectes secundaris fàrmacs…)
– Lesions o irritacions
– Anormalitats urogenitals del desenvolupament
– Inflamacions o infeccions en l’àrea genital
– Puerperi (període posterior al part)
– Vaginisme ( sol ser un precedent per l’aparició de Disparèunia)
També per
factors psicològics:
– Estrès/ansietat
– Depressió
– Por al dolor, a l’embaràs o a la intimitat durant les relacions sexuals
– Sentiments de culpa o rebuig
– Pensaments anticipats negatius
– Abusos sexuals
Encara que els tractaments per la
Disparèunia i el Vaginisme presenten les seves particularitats, en general solen compartir la majoria d’estratègies terapèutiques. Alguns dels components de la teràpia són:
–
Psicoeducació sexual
–
Aconseguir una adequada lubricació (lubricants/tractaments específics ginecològics)
–
Exercicis de Kegel (aconsegueixen una major identificació i control de la musculatura vaginal)
–
Auto exploració genital i observació de l’espasme (vaginisme)
–
Relaxació muscular progressiva
– Tècniques per
reduir l’ansietat i l’estrès
–
Teràpia de dessensibilització (a través de la introducció progressiva de dilatadors fins aconseguir la penetració)
–
Estratègies cognitives per disminuir els pensaments anticipats negatius
– Tècniques per millorar la
comunicació de parella referent a la sexualitat
–
Assessorament sexual de parella: Quan les relacions sexuals s’han evitat durant cert període de temps, l’acostament de la parella sol ser difícil. Per recuperar la intimitat sexual amb la parella pot ser beneficiós realitzar un entrenament en comunicació i assessorament sexual.
